M’ha encantat el documental “Morir de dia”, dirigit per Laia Manresa i Sergi Dies. Una passada de guió i de muntatge, una feinada de 4 anys o més duta a terme per tot un equip que ha investigat, entrevistat, parlat, documentat… filmat, editat, produït etc. Però la sensibilitat de la Laia i en Sergi és a tots els detalls del film. En aquells segons que aguanta un plano, en com està dins del docu la figura del seu primer creador, Joaquim Jordà. En com coneixem i com estan entrellaçades amb la resta d’elements les històries i vivències de les persones que ja van morir, però que aconsegueixen estar tant presents. Només amb el material d’arxiu que aquest documental posa a la nostra disposició ja n’hi ha per omplir-lo de lloances. Una conversa entre l’historiador Josep Benet i un mediactivista ‘avant la lettre’ de nom Pau Maragall (alias ‘Pau Malvido) n’és una de tantes mostres.
Potser algú es pot preguntar si a “Morir de dia” s’hi veuran retratades totes les experiències que als anys 70 i principis dels 80 van tenir l’heroïna en comú. Doncs no, o sí però no totes per igual. És un viatge al món de la ‘contracultura’, de la recerca i l’experimentació de la vida, dels desafiaments al sistema i a la política convencionals. Un viatge que fem a través dels testimonis directes i de la memòria que n’ha quedat dels que ja no hi són, ja sigui en forma de música, de vídeo domèstic, de fotografies, de revistes, de poemes, cartes, diaris, d’amics i familiars. Una finestra a la descoberta de com determinades persones van formar part d’un temps, que coincideix amb l’època de la transició, i ho van fer amb uns ideals i uns anhels molt forts. Les vinculacions entre el moment històric i l’entrada de l’heroïna també queden recollides al documental.
I “Morir de dia” és un homenatge, però no tan sols als seus protagonistes: també a les persones que no hi érem encara, però que sí que som filles d’aquelles generacions, d’aquell temps, d’aquells anhels i ideals. I que podríem fer nostres, també, els versos de Vicente Aleixandre:
“Quiero morir de día, cuando aman los leones, cuando las mariposas vuelan sobre los lago, cuando el nenúfar surte de un agua verde o fría, soñoliento y extraño bajo la luz rosada.
Quiero morir al límite de los bosques tendidos, de los bosques que alzan los brazos. Cuando canta la selva en alto y el sol quema las melenas, las pieles o un amor que se destruye.”
El dibuix del cartell és de Pepe Sales.
Cançó que apareix a la banda sonora de “Morir de dia”: Simfonia núm.3, de Pau Riba
